Arxiu ?*!
Arxiu de creacions i investigacions de producció pròpia, autocomissariat per Pol Julià.
(ENG) Archive of self-produced creations and research, self-curated by Pol Julià.
Mastodon
Secció!
-Pròtesis per a electrodomèstics amb crisi identitària -
-Alvèols -STANDARD DESIGN, disseny estàndard
-Estratègies Lògiques d’Estandardització
-Exposició i presentació
-Porró Don Simó
-Aigua Pública!
-Artefacte de Manifestació
-Cures Palimpsèstriques
-Disturbing the Neighborhood
-Medalhas do Oficio
-Escorces Urbanes
-Mostreigs destructius
-Mostreigs no destructius
-Anàlisi
-Dissenys post-anàlisi
-Presentació i Exposició
Secció *
-Tactac
-El Col·lapse Industrial
-Ofegat
-Umpa-loo
-Identitat Sonora
-Rescipient
-SF
Secció?
-Dissenys "d'Emergència"
-Prevenció de Microresidus
-Standard Design Fanzin
-P*ta Renfe
-Registres Alternatius
- Diegètiques Ficció
-Pinetons
-Espais Viscuts
︎ Projecte Aleatori
︎ Pàgina d'inici
<- ->
Mastodon
Espais Viscuts
Reforçadors d’identitats col·lectives*Text.
Producció -> Tardor 2023.
Tutorització -> Jeffrey Swartz.Context -> Treball acadèmic, Analisi Crítica, Eina (UAB).
Imatges -> Font pròpia.
Text -> Font pròpia.
Agraïments -> Esplai Bruixes i Bruixots dels Escorrelots, comunitat i companys d’Eina, amics i familiars.
Projectes homòlegs (Referents conceptuals) -> A Zone To Defend, Penelope Thomaidi.
Projectes anàlegs (Formalitzacions similars) -> Architecture of Appropriation, Nieuwe Instituut.
Tot i que ja fa dècades del fracàs de la modernitat, projectora d’un model lineal, únic i global; moltes institucions, empreses i particulars empatitzen amb aquesta, quan continuen apostant per espais col·lectius altament neutres en l’àmbit identitari. Molts cops amb l’excusa de què han de ser “polivalents”. Provocant la imposició de models de fer estandarditzats i neutres, que recorden al del fracassat conjunt d’edificis Pruitt-Igoe, que multiplicava un mateix model d’habitatge per a 85.000 famílies diferents, que no va durar ni vint anys en peu.
En aquests espais “polivalents” només hi habiten aquells objectes indispensables, molts cops sota l’excusa que com menys es tingui, més ordenat estarà i més “net” es veurà un espai. Són espais habitats pràcticament amb els mateixos models de taules i cadires, espais amb risc nul, totalment populistes.
Molts cops sembla que preferim evitar el caos i la confrontació d’opinions en reflectir un espai que ajudi a reforçar una identitat col·lectiva a través d’objectes, disposicions i inclús pintades i altes expressions artístiques que vagin d’acord la política, la practicitat i/o les esferes socials i sentimentals acord amb els col·lectius que hi habiten. Aquestes intervencions ajuden a facilitar la seva tasca, sentir-se a gust i tenir una consciència física d’on venen i que són.
Podríem dir que uns dels exemples que més propers a la utopia del que entenc com a espais viscuts són els "Adventure playgrounds", o com s'anomenaven originalment els "Junk Playgrounds", parcs que van sorgir a ciutats del nord d'Europa a finals i després de la Segona Guerra Mundial i avui en dia de forma similar continuen existint. En aquests, infants sense pràcticament ni la intervenció ni el manteniment d'adults, tenen materials habitualment residuals i eines com serres i martells, per construir sense normes el seu propi espai de joc.
També trobo com a exemple que comparteix moltes similituds cal destacar el Model de Pale Nielsen, un "experiment artístic" on l'any 1968 on durant poc més de tres setmanes, vint mil infants van alterar un espai dins el Moderna Museet, anàrquicament sense la intervenció d'adults. Així doncs, tant aquest com l'exemple anterior, opino que són models per potenciar identitats col·lectives d'autoconfiança, autosuficiència i anti-adultocentristes entre d'altres.
-Motius pels quals un espai pot reforçar la identitat d’un col·lectiu:
1. Disseny sense un projecte: els seus habitants constantment van transformant i alterant l’espai i els objectes que hi habiten de manera semi-improvisada segons necessitat, estètica i sentiments, sense pràcticament planificació.
2. Pressupost reduït: en pretendre que aquests espais siguin constantment canviants, el pressupost destinat als objectes que hi habitin ha de ser pràcticament nul, no ha d’existir la por “d’arruïnar” un objecte, pel fet de ser car. La procedència dels objectes, millor sí són de segona mà, banals i sense un gran valor al mercat. Així doncs, és potència l’ecologia i es perd la por a transformar-los, a aplicar l’enginyeria de la necessitat (transformar els objectes que es disposen per obtenir aquells que volen).
3. Pseudo-arqueologia: dins l’espai s’han de poder descobrir narratives passades. Per incentivar que s’acumulin objectes antics, si existeix la necessitat de desfer-se d’alguna cosa, ha d’estar consensuada per la majoria del Col·lectiu, així doncs l’acte de retirar pot generar conflictes identitarias. També per reforçar aquestes narratives es recomana etiquetar les diferents incorporacions i intervencions amb la data d’incorporació, el lloc d’obtenció i/o l’autoria entre d’altra informació.
4. Afegir sense permís: per transformar i intervenir o per incorporar un nou element dins l’espai, s’ha d’actuar lliurement amb el mínim d’opinions pel mig, aquesta és la manera d’assegurar-se d’aquest constant canvi veloç.
5. Prioritzar intervenir el buit: ha de ser l’últim recurs transformar ocultant o desfent antigues intervencions del col·lectiu. S’han de buscar els racons i objectes verges. Això s’extrapola encara més en el cas que existeixi un objecte antic d’alt valor sentimental i històric pel col·lectiu o pel lloc, el qual faci diversos anys que no es intervingut, aquest és l’únic cas on s’hauria de consensuar la seva intervenció.
6. Desordenat, però salubre: El desordre mostra evidències d’activitat, no és un enemic ara bé perquè sigui agradable fer activitats dins l’espai s’ha d’evitar arribar al punt on el desordre comença a ser insalubre, un punt subjectiu, diferent en cada col·lectiu.
Així doncs, aquest tipus d’espais col·lectius viscuts se sol donar molt en espais pensats sota una temporalitat “curta”, on se sol improvisar el seu disseny durant aquesta. Espais com alguns pisos d’estudiants, certs sectors del moviment okupa, camps de refugiats o zones d’acampada en festivals de música. Tots col·lectius que amb molt poc temps tenen la sensació de ser de comunitats amb identitats pròpies molt potents i úniques.
Ara bé, en espais pensats amb una mirada més permanent, ho trobem menys. Trobem alguns bars i espais d’oci enfocats a certs nínxols, “comunes hippies”, tallers d’artistes, esplais i caus. Tots aquests pertanyen a col·lectius que solen haver construït de manera molt crítica i comunitària les seves identitats que divergeixen.
Avui en dia col·lectius de dissenyadors i arquitectes com Makea Tu Vida, Todo Por la Praxis, Assamble o El Rusc exploren models semblants al proposat en altres espais com comunitats veïnals o centres culturals, sota la premissa de transformar i reforçar la seva identitat col·lectiva, d’omplir-los de vida i activitats.
Cal anteposar les nostres necessitats i ganes de generar teixits col·lectius i perdre la por als diferents caos i al món gris propi dels feixismes, el suposat model únic i estàndard de perfecció i progrés. Cal continuar investigant en models de gestió d’espais viscuts!
En aquests espais “polivalents” només hi habiten aquells objectes indispensables, molts cops sota l’excusa que com menys es tingui, més ordenat estarà i més “net” es veurà un espai. Són espais habitats pràcticament amb els mateixos models de taules i cadires, espais amb risc nul, totalment populistes.
Molts cops sembla que preferim evitar el caos i la confrontació d’opinions en reflectir un espai que ajudi a reforçar una identitat col·lectiva a través d’objectes, disposicions i inclús pintades i altes expressions artístiques que vagin d’acord la política, la practicitat i/o les esferes socials i sentimentals acord amb els col·lectius que hi habiten. Aquestes intervencions ajuden a facilitar la seva tasca, sentir-se a gust i tenir una consciència física d’on venen i que són.
Podríem dir que uns dels exemples que més propers a la utopia del que entenc com a espais viscuts són els "Adventure playgrounds", o com s'anomenaven originalment els "Junk Playgrounds", parcs que van sorgir a ciutats del nord d'Europa a finals i després de la Segona Guerra Mundial i avui en dia de forma similar continuen existint. En aquests, infants sense pràcticament ni la intervenció ni el manteniment d'adults, tenen materials habitualment residuals i eines com serres i martells, per construir sense normes el seu propi espai de joc.
També trobo com a exemple que comparteix moltes similituds cal destacar el Model de Pale Nielsen, un "experiment artístic" on l'any 1968 on durant poc més de tres setmanes, vint mil infants van alterar un espai dins el Moderna Museet, anàrquicament sense la intervenció d'adults. Així doncs, tant aquest com l'exemple anterior, opino que són models per potenciar identitats col·lectives d'autoconfiança, autosuficiència i anti-adultocentristes entre d'altres.
-Motius pels quals un espai pot reforçar la identitat d’un col·lectiu:
1. Disseny sense un projecte: els seus habitants constantment van transformant i alterant l’espai i els objectes que hi habiten de manera semi-improvisada segons necessitat, estètica i sentiments, sense pràcticament planificació.
2. Pressupost reduït: en pretendre que aquests espais siguin constantment canviants, el pressupost destinat als objectes que hi habitin ha de ser pràcticament nul, no ha d’existir la por “d’arruïnar” un objecte, pel fet de ser car. La procedència dels objectes, millor sí són de segona mà, banals i sense un gran valor al mercat. Així doncs, és potència l’ecologia i es perd la por a transformar-los, a aplicar l’enginyeria de la necessitat (transformar els objectes que es disposen per obtenir aquells que volen).
3. Pseudo-arqueologia: dins l’espai s’han de poder descobrir narratives passades. Per incentivar que s’acumulin objectes antics, si existeix la necessitat de desfer-se d’alguna cosa, ha d’estar consensuada per la majoria del Col·lectiu, així doncs l’acte de retirar pot generar conflictes identitarias. També per reforçar aquestes narratives es recomana etiquetar les diferents incorporacions i intervencions amb la data d’incorporació, el lloc d’obtenció i/o l’autoria entre d’altra informació.
4. Afegir sense permís: per transformar i intervenir o per incorporar un nou element dins l’espai, s’ha d’actuar lliurement amb el mínim d’opinions pel mig, aquesta és la manera d’assegurar-se d’aquest constant canvi veloç.
5. Prioritzar intervenir el buit: ha de ser l’últim recurs transformar ocultant o desfent antigues intervencions del col·lectiu. S’han de buscar els racons i objectes verges. Això s’extrapola encara més en el cas que existeixi un objecte antic d’alt valor sentimental i històric pel col·lectiu o pel lloc, el qual faci diversos anys que no es intervingut, aquest és l’únic cas on s’hauria de consensuar la seva intervenció.
6. Desordenat, però salubre: El desordre mostra evidències d’activitat, no és un enemic ara bé perquè sigui agradable fer activitats dins l’espai s’ha d’evitar arribar al punt on el desordre comença a ser insalubre, un punt subjectiu, diferent en cada col·lectiu.
Així doncs, aquest tipus d’espais col·lectius viscuts se sol donar molt en espais pensats sota una temporalitat “curta”, on se sol improvisar el seu disseny durant aquesta. Espais com alguns pisos d’estudiants, certs sectors del moviment okupa, camps de refugiats o zones d’acampada en festivals de música. Tots col·lectius que amb molt poc temps tenen la sensació de ser de comunitats amb identitats pròpies molt potents i úniques.
Ara bé, en espais pensats amb una mirada més permanent, ho trobem menys. Trobem alguns bars i espais d’oci enfocats a certs nínxols, “comunes hippies”, tallers d’artistes, esplais i caus. Tots aquests pertanyen a col·lectius que solen haver construït de manera molt crítica i comunitària les seves identitats que divergeixen.
Avui en dia col·lectius de dissenyadors i arquitectes com Makea Tu Vida, Todo Por la Praxis, Assamble o El Rusc exploren models semblants al proposat en altres espais com comunitats veïnals o centres culturals, sota la premissa de transformar i reforçar la seva identitat col·lectiva, d’omplir-los de vida i activitats.
Cal anteposar les nostres necessitats i ganes de generar teixits col·lectius i perdre la por als diferents caos i al món gris propi dels feixismes, el suposat model únic i estàndard de perfecció i progrés. Cal continuar investigant en models de gestió d’espais viscuts!